Un cap de setmana a Madrid

Per primer cop al blog, em desdiré de la meva paraula i abans d'acabar amb el cicle de l'Albert Speer, intercalaré un escrit sobre el darrer cap de setmana que vaig passar a Madrid , ara que tinc els records i les sensacions frescos.

L'objectiu d'aquesta escapada era fer un cap de setmana de vida a Madrid, coneixent gent d'allà i sense ànim de turista de museu. El fet de tenir un bon amic allà m'ha permès fer coses que no podria haver fet sol i totes aquelles que podria fer sol les he deixat per una altra ocasió.

Hi he anat amb TGV o AVE, la qual cosa m'ha sortit un xic cara, però m'ho he pres com una nova atracció i m'ha permès tenir un temps que que no hauria tingut per només un cap de setmana. En arribar a Atocha el Nacho m'ha vingut a cercar i m'he instal·lat a casa seva.

Al vespre hem anat a sopar i prendre alguna cosa pel barri de lavapiés i environs amb els seus amics del teatre amb el qual treballa. L'ambient ha estat distès i bohemi. Gent maca, interessant i divertida, unes característiques que costa de trobar juntes.

Al matí de dissabte vàrem fer una mica de turisme per la ciutat i vaig dinar amb la família del Nacho passant prèviament a veure la seva amiga Ester, una noia genial i molt sexi. La mare, la germana i una nebodeta encantadora que té el Nacho em van oferir un tracte molt afable i familiar. Després vam anar al teatre a veure una versió de Bodas de Sangre feta pels seus amics/gues. El teatre "la espada de madera" és petitet i intimista amb uns llocs per a seure que semblen el coro d'una església i donen molta proximitat. En acabar la representació -molt xula al meu parer, per cert, però el meu criteri teatral és molt limitat- vam anar a sopar, prendre alguna cosa i veure un xou a un bar que es diu Anoite d'allò més desinhibit i divertit, Ens hi va acompanyar el Matthieu, un amic de Bordeus que ara viu a Madrid i amb qui vaig quedar després d'anys de no veure'ns. Vam anar a dormir a les 5 gairebé. A l'endemà vam passsejar pel barri i els seus cafès madrilenys encisadors amb "azulejos" i gent animada amb aspecte feliç. Després vam passar al teatre a acomiadar-me sense èxit, perquè estaven assajant i el Nacho em va acompanyar a Atocha a agafar el tren.

Les sensacions han estat diverses. Primer l'encant d'estar amb un amic de la ciutat amb la sensibilitat del Nacho que coneix els meus gustos. Intentava copsar sensacions de la ciutat i en vaig obtenir unes quantes -força indefinibles però enriquidores-. Una ciutat viva i il·lusionada, gran i segura d'ella mateixa. Gent que va de pressa i sembla decidida.

Alguns dels amics del Nacho ja els coneixia -l'Ester, l'Ilia,...- i d'altres no. Tots ells estaven relacionats amb la creació i el món artístic i tenien una barreja de divertits i cultes i d'esquerres, la qual cosa va fer l'encontre molt agradable. Vaig parlar-hi de tot: teatre, política, sexe, psicoanàlisi,... i sempre rebia aportacions interessants.

El resultat de l'escapada ha estat, com passa sovint, gratificant i tornar amb les piles carregades i ple de projectes.

Una abraçada molt forta a tots els nous amics de Madrid
Un beso a todos

Albert Speer II. Els valors de la burgesia i el totalitarisme

Després de pensar sobre la trajectòria d'aquest personatge que he explicat somerament a l'article anterior, un hom sempre es demana com una persona amb aquest perfil sociològic pogué arribar a col·laborar amb un règim que va cometre uns crims tan espantosos, i no només com a espectador benevolent sinó com a actor principal.
Per intentar escatir-ne les raons vull fer una petita introducció del que considero, seguint Jacques Ellul ("la métamorphose du bourgeois"), què són els valors burgesos. Aquest terme de "burgesia" és emprat molt sovint però no definit o definit d'una manera que considero completament anacrònica, que podríem caricaturitzar seguint l'estereotip del senyor ric, gros, amb barret de copa i fumant un cigar.
Al meu parer el burgés actual és el "tècnic" de la nostra societat (podríem dir-ne, especialista) en sentit ampli que reuneix una sèrie de característiques amb més o menys intensitat. De fet, moltes d'aquestes característiques estan tan esteses a les societats actuals que gairebé les considerem purament humanes, però són molt més d'un temps concret de la història de la humanitat que no innates a la condició de l'home (i la dona).
El burgès és individualista i creu que la seva realització personal passa per la satisfacció dels seus desitjos. Això no vol dir que no li importin els altres, simplement vol dir que ell és subjecte principal de totes les seves decisions.
És també materialista i es malfia de qualsevol teoria que posi per endavant tot el que no sigui el benestar material. Pot tenir un vessant més o menys artístic, però l'eix de la seva vida és l'assoliment del benestar material. Tendeix a mercantilitzar-ho tot, no només en el sentit estrictament de diners, sinó també en el d'acumulació de coneixements, persones conegudes, llocs visitats, relacions sexuals...etc.
Aquest burgès és també un posseït de l'eficàcia i el progrés tecnològic. Aquest fet és una conseqüència directa del seu materialisme. De fet, i sense ser-ne conscient aquesta és la seva religió, a l'altar de la qual es fan totes les ofrenes.
El burgès té un alt sentit del valor del treball i la competició, encara que de vegades no ho admeti. Mai o poques vegades es demana si aquest treball té un efecte positiu, negatiu o neutre en el col·lectiu o si simplement és inútil. En el seu sistema de valors, és més acceptable algú que fa forats a terra i després els torna a omplir si amb aquesta acció aconsegueix una eficàcia creixent (competició amb ell mateix) que si s'està a sota un arbre mirant el cel. Avorreix l'oci sempre que no tingui també una component d'acumulació. És l'antítesi de la pura contemplació desinteressada o del gest gratuït.
El burgès és escèptic amb ideologies o religions. La seva religió és el materialisme i la creença en el progrés tecnològic (en sentit ampli) i qualsevol altra valor el pot respectar o adquirir-lo de manera superficial i estètica, així com l'agosarament amb l'art (no és necessàriament un carca com ens diu l'estereotip). De fet, és força tolerant amb les avantguardes sempre que se cenyeixin a qüestions purament estètiques que li acoloreixen una mica la seva vida freda i calculada.
És sobretot un home d'ordre en termes polítics i té al·lèrgia al desordre. En aquest sentit seria hobbesià i prefereix un ordre injust al desordre, atès que la seva vida programada no admet la incertesa del desordre. Aquest ordre pot ser de moltes menes (fins i tot comunista, en aquest sentit), però ordre al cap i a la fi. Per aquesta mateixa raó tendeix a ser un defensor de la propietat privada, que és una altra manera de dir la seguretat en la possessió de les coses.
El nostre burgès és també elitista, en el sentit que creu, de manera confessada o no, que a la societat hi ha "els que saben", qua han de prendre les decisions i "els que segueixen", que si accepten les decisions dels que saben, millor, i si no cal imposar-los-les d'una manera (amb propaganda feta per altres burgesos tècnics) o d'una altra (per la força bruta). El burgès prefereix, no obstant, la primera manera ja que dóna més legitimitat i és més estable.

Si tornem doncs amb l'Albert Speer, un burgès de cap a peus, potser podrem entendre la seva col·laboració amb el nazisme.
En primer lloc el nazisme li oferia una ideologia d'ordre davant el caos de Weimar. Ell no era un antisemita, ni un membre de les SA (matons del partit nazi). De fet, el seu escepticisme el feia dubtar sobre si Hitler utilitzava aquesta "xusma" com a pures forces de xoc, però al final els "quadres" o "gent de seny" (burgesos diria jo) acabarien tornant a agafar les regnes del govern com havia passat ja tantes vegades a la història després de processos polítics convulsos.
En segon lloc, i aquest era el major atractiu un cop ja havia escalat dins del règim, aquest li permetia grans proeses professionals a nivell arquitectònic i ser "el més gran arquitecte del Món". Aquest és un caramel que pocs burgesos rebutjarien, i més si tenim en compte que les brutalitats nazis van anar incrementant-se a poc a poc i quan aquestes es mostraren amb tota la seva cruesa Speer ja ocupava llocs tan alts a la jerarquia del govern que la renúncia hauria suposat per a ell la fi de totes les seves aspiracions.
El seu escepticisme li féu segurament relativitzar les brutalitats i ser incapaç de posar les coses en el seu context. Al cap i a la fi, quin règim no havia fet i feia brutalitats? com a bon escèptic ell això no ho pretenia canviar, i menys encara per escrúpols que no portarien enlloc ni canviarien res renunciaria a una oportunitat com aquesta.
Finalment, les brutalitats nazis no mancaven d'una part d'eficàcia portada al seu paroxisme. Optimització dels aliments raccionats eliminant la població "sobrera" i improductiva (programa d'eutanàsia T4, genocidi jueu...) i optimització de la força de treball de la població "sobrera" fent-la treballar fins a morir, reassignació dels habitatges de la població "evacuada" per a les víctimes dels bombardejos...etc etc. De fet, la lògica de l'eficàcia en la guerra comporta sovint aquestes accions i si van acompanyades de fanatisme ideològic tenen dues coartades que les avalen. I no oblidem que Speer, com a bon burgès, és sobretot un home eficaç i amb ànim sempre de superar-se i ser el millor.
Podríem dir moltes altres coses, però, demanen-nos sincerament, en circumstàncies similars, quants dels que ens envolten no actuarien com Albert speer.

Proper article: Albert Speer III. Speer al judici de Nuremberg

Albert Speer I. Una carrera fulgurant

Albert Speer és un dels personatges més fascinants i interessants de la Segona Guerra Mundial i curiosament no és de bon tros dels més coneguts. Només els qui tenim el cuquet de la curiositat sobre la història contemporània europea ficat a dins el coneixem.
El més conegut d'Albert Speer és el judici al que va estar sotmès a Nuremberg després de la guerra i del qual se'n va sortir relativament bé comparat amb els altres capitostos nazis que l'acompanyaven al banc dels acusats. Vint anys de reclusió. No obstant, al meu parer, la trajectòria del personatge i tot allò que representava i representa encara ara és el que el fa més interessant inclús a principis del segle XXI.
Albert Speer era arquitecte i pertanyia a la burgesia provincial alemanya, fill d'una família també d'arquitectes, una família com tantes de l'Alemanya de principis de segle amb els principis burgesos ben ancorats i espantada per la crisi dels anys vint, especialment virulenta i convulsa a Alemanya. Enmig d'aquesta situació el 1931 durant la república de Weimar el jove Albert decideix afiliar-se al Partit Nacional-socialista després de sentir una conferència del propi Hitler. L'ambient on es movia el jove Albert no era en principi el graner de quadres d'aquest partit amb formes plebeues, ràtzies violentes i discursos difusos i pseudosocialitzants, sinó més aviat el de la burgesia il·lustrada liberal o conservadora. Tanmateix, el partit Nazi i el propi Hitler sabien, com més endavant han fet la majoria de partits polítics, modular el seu discurs en funció de l'auditori al qual s'adreçaven i el jove Albert va quedar captivat per la promesa d'ordre i progrés que oferia el futur Führer amb la seva oratòria, que era sens dubte la seva millor habilitat.
Després de fer petites tasques de militant, l'atzar va voler que se li encarreguessin ja quan el NSDAP (partit nazi) havia pres el poder, petits treballs d' arquitecte per al miniteri de propaganda de Goebbels i tan bon punt el Führer va tractar-hi i va comprovar la seva eficàcia, va començar una relació d'admiració mútua que faria dir a Speer al judici de Nuremberg "si Hitler hagués tingut algun amic, jo hauria estat un dels més propers".
La carrera del jove Albert va ser fulgurant. Va ser encarregat dels grans projectes de remodelació de les grans ciutats alemanyes així com de la construcció de la nova i megalòmana cancelleria. De cop i volta el jove arquitecte provincial havia esdevingut un dels homes més importants del Tercer Reich. Dos fets van cambiar posteriorment la vida de Speer. En primer lloc, la mort en accident d'aviació del qui havia estat l'organitzador de la producció de guerra Troost i en segon lloc la devaluació de la importància de la seva feina d'arquitecte un cop la guerra iniciada i els bombardejos amenaçant qualsevol remodelació que pogués fer-se a les ciutats. Ateses les seves dots d'organització i eficàcia Hitler el nomena el 1942 ministre de l'armament i Speer racionalitza tota la producció industrial i aconsegueix uns resultats espectaculars d'increment de producció de manera tècnicament molt eficient, però fent servir presoners de guerra i treballadors esclaus provinent dels camps de concentració que moren a milers en condicions deplorables. Aquest és el càrrec que el farà condemnar a Nuremberg, però curiosament un teòric subaltern seu -Sauckel- encarregat de les deportacions forçoses de mà d'obra, serà executat per això i Speer, el seu superior jeràrquic se'n sortirà amb una condemna de 20 anys de reclusió.
Després de Stalingrad, on Speer perd un germà, el tècnic fred i burgès que era Speer no es fa cap il·lusió del resultat de la guerra però continua al càrrec amb esforços redoblats -és a dir, patiments creixents per a la població- lleial a Hitler. Hitler sent allò que es podria dir un amor sublimat per Speer, que representa tot allò que ell hauria volgut ser: ben plantat, elegant, especialista i sobretot artista-arquitecte. Tot allò que el caporal austríac havia ansiat ser i no havia aconseguit.
Els darrers mesos de la guerra, Speer fa esforços sobrehumans juntament amb els industrials, per a que no es dugui a terme l'ordre de terra cremada que Hitler ha donat i se'n surt prou bé.
Acabada la guerra, Speer és detingut pels aliats occidentals i posteriorment jutjat. Com a bon tècnic donarà tota mena de dades sobre els efectes dels bombardejos -això interessava especialment ls militars aliats-, l'estadi de la investigació militar alemanya i tota mena de detalls d'organització. Els aliats van confessar-li que si haguessin sabut que ell era l'artífex del miracle industrial alemany no haurien escamotejat medis per matar-lo. Malgrat la brutalitat de la frase, pretenia ser un elogi.
Un cop jutjat amb força indulgència pels aliats en part pel principi de la guerra freda i el desconeixement que es tenia en aquell moment de tot el que havia passat i en part per l'habilitat del propi Speer, passà 20 anys a la presó, de la que no va ser mai indultat com altres ja que s'anaven coneixent detalls, però no es podia refer el judici. Morí a Londres el 1981

Proper article. Albert Speer II. Els valors de la burgesia i el totalitarisme

Responsabilitat i propaganda

Un tema que sempre m'ha interessat i sobre el qual encara no tinc una opinió definida és el de la responsabilitat dels individus sobre els fets que han defensat, de la manera que sigui, i especialment quan aquesta opinió ha estat induïda pels mecanismes de la propaganda que són cada cop més sofisticats i encara ho seran molt més en l'avenir quan la biologia neuronal comprengui perfectament com funciona la creació dels pensaments. Com he dit prèviament, no tinc una opinió definida al respecte i espero que les aportacions dels qui llegeixin aquest article m'ajudi a crear-me-la.
El liberalisme tradicional - filosòficament parlant- ha mantingut sempre que l'accés a la informació lliure permet els individus adquirir la seva pròpia opinió i defensar les seves idees tot prenent partit per una opció determinada. D'aquest fet se'n deriva doncs, que aquestes persones són responsables dels fets derivats d'aquestes preses de posició. Si bé el liberalisme actual matisa aquest plantejament tot acceptant que hi ha mecanismes de manipulació, al meu parer encara no ha sabut com sortir de l'atzucac que planteja dir "responsables" a persones que prenen partit de manera induïda científicament.
Abans que res caldria definir el que és la propaganda, tot diferenciant-la de l'opinió i aquest no és un tema fàcil. Proposo com a punt de partida una definició per poder seguir l'argumentació de manera clara. "conjunt de tècniques i medis de persuasió, seducció i difusió destinats a canviar els gustos o opinions dels seus destinataris, independentment de si el que es proposa és cert o no". He d'aclarir que empro el mot "tècnica" en un sentit ampli seguint Jacques Ellul, com a conjunt de sabers científics i tecnològics coneguts.
Anant al tema que m'ocupa, la propaganda, a mesura que es va desenvolupant, coneix perfectament els mecanismes d'entrada dels missatges , que ara no cal explicar amb detall. Tanmateix, pot ser considerat responsable d'una presa de partit algú que defensa quelcom que li ha estat introduït al pensament de manera premeditada i científica? Em podeu respondre que tots tenim un marge de maniobra per a pensar independentment més enllà dels missatges rebuts, i és cert en part. Ara bé, serveix aquesta excepció per a les masses, precisament quan les tècniques de propaganda s'adrecen als grans nombres?.
El problema per al liberalisme resulta del fet que si acceptem que els individus concernits no els fem responsables, sinó els "manipuladors" estem entrant en un discurs altament antidemocràtic atès que al cap i a la fi les masses serien com autòmates en mans d'uns pocs, fàcilment manipulables i per tant no cal demanar-los l'opinió per a que no caiguin en mans de la "demagògia" (argument típic de les ideologies dictatorials). En canvi, si accepta la seva responsabilitat en tant que subjectes, pot extendre aquesta responsabilitat de manera que faci el Món i la justícia impossible. Són responsables de la mort de persones innocents a l'Iraq els votants republicans a la segona legislatura de Bush? I els qui van votar el PP el 2004? I era el poble alemany responsable del genocidi i la guerra mundial? Som tots culpables del canvi climàtic amb els nostres vehicles i viatges amb avió a llarga distància? O bé tots plegats eren i som víctimes de tècniques sofisticades de manipulació i per tant innocents?
Reconec que em costa prendre partit per cap de les dues postures...i potser tampoc cal
Una salutació a tots/es i espero les vostres aportacions

La crisi a Geòrgia

Em costa molt donar l'opinió sobre un tema del qual no conec una part de les dades rellevants, però intentaré fer una reflexió sobre tot allò que ha passat i s'ha dit.



Si no vaig errat, en patir l'ensulsiada la Unió Soviètica i en independitzar-se'n les repúbliques (menys Rússia i en part, Bielorússia), algunes d'aquestes repúbliques van quedar amb fortes minories russòfones, ja fos per la immigració de l'època soviètica o per l'artificialitat de les noves fronteres.

Desconec el cas particular d'Abkhàsia i d'Ossètia del Sud, però el cas és que en aquestes petites subrepúbliques la majoria de la població preferia integrar-se a Rússia i així ho van mostrar en els respectius referenda d'autodeterminació, els quals van provocar alguns conflictes bèl·lics amb els seus nous estats i en els quals la geopolítica tant russa com dels altres països hi van jugar molt més que el respecte de la voluntat d'aquesta o d'aquella població. Finalment els conflictes (com el cas del Transdnièster a Moldàvia o Kosovo a Sèrbia) van quedar resolts de manera provisional amb aquests territoris protegits per Rússia (l'OTAN en el cas de Kosovo) i independents del seu teòric estat de facto, però formalment formant-ne part sense trencar la unitat territorial reconeguda internacionalment.

Un esdeveniment extern va variar aquest equilibri i statu quo i fou la independència de Kosovo (que jo personalment trobo justificada) atès que va obrir la veda a aquests altres territoris a canviar fronteres mitjançant processos independentistes. Podem dir que anteriorment tothom acceptava aquestes solucions provisionals de respectar independències de facto però no canviar fronteres formals, i el factor Kosovo va canviar les variables del joc.

Tot i això, en la zona del Caucas semblava seguir aquesta pau provisional (hi ha altres casos encara no resolts com l'explosiu de Nagorno-Karabakh) però el president de Geòrgia va decidir reintegrar manu militarii les dues petites subrepúbliques russòfones a la sobirania georgiana. En primer lloc va ser un pas en fals (desconec si instigat per algun tercer país) perquè amb el precedent de Kosovo era evident que Rússia hi respondria militarment i en segon lloc és encendre una espurna que encara ara no sabem com pot acabar. Sens dubte, per a la població ossètia, abkhaza i georgiana és un desastre humanitari -com totes les guerres- i geopolíticament és molt poc intel·ligent despertar l'ós rus d'aquesta manera tan barroera. A més els russos acusen el govern georgià de menar una neteja ètnica amb la seva intervenció, però és una informació a la qual dono un crèdit relatiu (a veure si algun blogger me'n diu alguna cosa).



En definitiva, i per mullar-me una mica, jo diria que el principal culpable de la crisi és el govern georgià que, des de qualsevol punt de vista, ha comès un tràgic error, tant pel resultat militar previsible, com per la tensió política provocada amb el seu veí gegant. El govern rus no s'escapa a la responsabilitat (en la meva opinió menor) de menar una guerra amb pocs miraments per les víctimes. La possible responsabilitat de l'OTAN instigant els georgians vindria del fet que els hagués esperonat a recórrer a la força. La desconec, però no em sorprendria.



Finalment vull expressar el meu desig que la guerra acabi aviat i que el dret dels pobles a decidir el seu futur prevalgui sobre el joc d'escacs de la geopolítica, agradi o no el que aquests pobles expressen

Sigueu benvinguts

Enceto avui aquest bloc creat amb l' inestimable ajut de l'amic Nacho. Espero que m'esperoneu amb els vostres comentaris i suggeriments a mantenir un ritme acceptable d'escrits. Una abraçada a tots